Novembre´12
Homenatge a Joan Fuster ,
Manifest llegit davant el monument a Fuster que hi ha a la Plaça de l´Ajuntament de
Sueca.
Amics i amigues:
Bon dia i bevinguts a aquest acte d´afirmació
fusteriana.
Gràcies per la vostra assistència
i gràcies al col.lectiu “Reconstruïnt Fuster” per haver-me convidat a
dirigir-vos unes paraules, des de la meua amistad, ara, als 20 anys de la seua
mort i 90 que va néixer, sobre l´homenot que fou el nostre paisà Joan Fuster.
Només voldria que les meues
paraules servirán per aroximar-vos, als que no tinguereu la sort ede conéixer´l
en vida, a alguns aspectos particulars de la seua extraordinaria personalitat
que resulta quasi impossible de fer-se´un una exacta i completa només a través
dels seus llibre, i dels estudis que s´han publicat sobre ell. Perquè el Fuster oral , per desgràcia, tan sols resideix
en el record dels qui el conegueren i per tant és difícil trobar les paraules
justes, precises, per “reconstruir” amb exactitud i fidelitat la seua poderosa
i singular personalitat així com l ´ambient que
creava al seu voltant. Una aproximació al seu tarannà exigeix, per als que no l´han conegut, un
gran esforç d´imaginació.
Actes d´afirmació fusteriana com
aquest que heu organitzat ajuden, gràcies a la vostra presència i admiració pel
nostre prestigiós intel.lectual i no pel
que jo amb més bona voluntad que ofici vos Puga comentar, ajuden, dic, a
“viure´l” als que no l´heu conegut i als que sí a “reviure´l”.
¿Com era , humanament, el Fuster?
: abans que res un home, un veí, un ciutadà, obssessionat per l´honestedat, per
l´anàlisi racional, per saber qui és ell i qui el “poble” que li ha tocat per
viure única manera de superar errors.
Perquè només quan sabem qui som i còm som podem
“reconstruir-nos”/”redreçar-nos”, estimar-nos fent que ens estimen i ens respecten.
Com apuntà en un dels seua forismes: “un
és mestre, advocat, etc. el meu oficié s ser Joan Fuster” (he citat de
memoria)
Nascut, com Palàcios desprès, al
carrer La Punta ,
Fuster passà promete a viure al nº 10 del carrer Sant Joseph, d´on ja no es
mouria. En acabar el estudis de batxiller es trasllada a València per estudir
Dret, adonant-se´n al poc de temps d´acabar la llicenciatura que la seua
vocació era altra que la d´advocat. Decideix ser escriptor. S´inicia primer com
a poeta però ben aviat ho deixa –“tots
els poemas estan ja fets, parlem de poesia” – i es dedica a l´assaig. I per
gunayar-se la “pataqueta” no li queda més més remei que “pencar” escrivint
articuls per als diaris.
El Fuster diari , el Fuster veí,
el Fuster actiu, el Fuster material, viu
només en la memoria dels que el conegueren personalment. I cada vegada n´anem
quedant menys. I paga la pena que ens aprofitem dels records que d´ell tenim
els que encara estem per aquí. Jo en són un de tants. Però n´haurien d´escoltar
altres. La figura de Fuster és tan enorme que només juntant moltes “peces”, una
d´ací, altra d´allà, i altra de més enllà, podem obtenir un puzzle que ens done
una imatge aproximada al personatge perquè sencera i exacta resultarà del tot
impossible.
El 1962,
ara fa 50 anys, dedicat des de feia temps a escriure llibres, assajos, articles
de premsa, correspondencia, etc. en publica dos de llibres que el consagraran
definitivament com l´intel.lectual de
major repercussió, i admiració, en els
àmbits cults i progressistes d´arreu dels Països Catalans. Però alhora els
mateixos llibres, El País Valenciano i
Nosaltres els valencians originaran
l´enveja i odi dels cercles feixistes contra l´home i la totalitat de l´obra de
Fuster, manipulant els textos, traient frases de context, per punxar la fibra
sentimental de gran part de la societat valenciana per rebel.larla contra
l´escriptor, perquè saben que tant els llibres com l´autor qüestionen el seu poder i van a contribuir, a
la curta o a la llarga, a desvetllar la consciència de la majoria dels
valencians dscobrirt-los que han estat estafats i alhora passaran a exigir-los
responsabilitats.
A finals de
la dècada del 50 i principis del 60 en que vaig començár la llicenciatura de Medicina, s´hava
costituït a Sueca un moviment molt actiu, inquiet cultural i civicament,
heterogeni i bastant despistad politicament, però ja amb consciència, encara que inmadura, valencianista. Era el Club d´Estudiants de Sueca. Fuster n´era un referent. I vosaltres,
crec jo, en sou en bona part fruït d´aquelles arrels. Algun suecà hauria d´estudiar aquest interessant periode,
embrió del “catalanisme” a Sueca.
Encara que jo n´havia sentit
parlar del Fuster, ja he dit que per als membres del Grup d´Estudiants n´era un referent, no el vaig conéixer personalment
fins que comença la campanya antifeixista de desprestigi i manipulació arrel de
la publicació el 1962 dels dos llibres esmentats. Per cotrarestar-la el nostre
paisà anava d´ací cap enllà presentant i explicant el contingut i significat
dels llibres, sobretot El País Valenciano,
en teoria el més inofensiu, però en la pràctica, per tractar-se d´una “guia
turística” , del que més suc en podrien treure el feixistes de cara a tocar la
fibra sentimentaloide d´una societat valenciana en “somnolencia digestiva”.
El dia que li tocà presentar-lo a
l´Aula Magna de la Facultad
de Medicina, com que jo era de Sueca, vaig ser l´encarregat d´anar a esperar-lo
a l´Estació del Nord i acompanyar-lo allí on tenia que donar la conferència.
Des d´aleshores ja no deixariem d´estar en contacte execepte el periode en que vaig
tenir que absentar-me de Sueca per motius professionals: de 1969 a finals de 1971,
exercia de metge de poble, els primers mesos a Gavarda i desprès a Bugarra. De
nou en Sueca torní a freqüentar sa casa. Ara ja com amic i també com a metge de
capçalera , gran honor que em feu al preguntar-me si volia acceptar la seua
petició.
Des dels inicis del 72, doncs, la
meua relació amb el Fuster es feu asidua. El recorde com un mestre per a tots
els qui teniem el privilegi d´escoltar-lo en les tertúlies que espontàniament
s´organitzaven a sa casa. L´homenot – qualificat així per Josep Pla – era tot
un pou inesgotable de coneixements. Una enciclopèdia oral. Un “il.lustrat”, en
l´accepció “française” del terme, transplantat
i adequat al segle XX. Conversavem de tot el que pogau imaginar, però qualsevol
tema sabia treure-li el trellat, el suc, l´incitació a la reflexió personal de
cadascú dels assistents. Conversavem, beviem i fumavem (això si, sempre “de
gorra”). Sabia escoltar-nos el que ens “obligava” a meditar les nostres
reflexions abans d´amollar-les per la boca. Tenia un do per donar-nos la
impressió que ens tractava, no com a “criarures”, sinó com a adults. Tot li semblava interssant, i això ens donava
importancia, ens sentiem correspots. Quan ell parlava, tots, com si fossem
“babaus” – “ens queia la bava”, podriem dir – procuravem que no se´ns escapés
ni una paraula del que comentava. Sabia i li agradava dialogar. I preguntar :
única manera de conéixer, de “coneixer´ns”.
La conversa es desenvolupava al
voltant d´un semicercle, del que ell era el centre, assegut al seu butacó, amb
pijama i per damunt el batí. L´espai , a la dreta segons entraves a la casa, estava
limitat per la paret interior de l´habitació amb finestra al carrer , i la
porta d´accès a la cuïna. Al fons d´aquest racó, d´espatlles al Fuster quan
girava cap a nosaltres, hi havia la ximeneia;
a la nostra dreta, pegada a la paret lateral, la de l´habitació, l´Olivetti, a l´esquerra – a la dreta de
Fuster -- unes cadires amb un montó de llibres, i enfront del Fuster, és a dir
a ls nostres espatlles, el que haviem deixat de passadís cap al corral i més
enderrere encara la paret , d´on penjaven pintures, dibuixos i fotografies. Damunt
d´una tableta, també plena de papers, el paquet de cigarrets rossos, americans
(Kohl al principi, Wiston després), i per terra, al seu costat, i a mà,
l´ampolla Black-White, i de Soberano (ens recordarà desprès que El Nosaltres li´l deu en bona part a
l´”estímul” de la casa Soberano i La Tabacalera ).
La tertúlia continuava fins les
dues o les tres de la matinada. De vegades encara més tard. De sobte ens
amollava: Cristo, ja n´hi ha prou, a casa
que jo m´he de guanyar el pa. Au, criaturas, a dormir que ja és hora!! I
ens “empentada” cap a l´eixida, perquè nosaltres no ens donavem per
assabentats. Finalment aconseguia que se n´anassem i eixiem amb silenci i
saborejant “la mel” d´espavilamenta amb la que, de franc, ens havia obsequiat.
Apreniem diàleg, tolerancia, espirit crític, humilitat, estimar la gent,
estimar la nostra terra, comprendre el valor de la llibertat, i la necessitat
de saber. El cap ens bollia de tantes coses com haviem après i tantes respostes
que teniem que cercar per nosaltres mateixos.
Eren anys de transició. La Dictadura trontollava.
L´oposició feia els seus plans. Fuster era el referent democràtic que ens
marcava el camí de l´alliberament dels pobles i de rebuig al franquisme. En
il.lustrava com el franquismo representava un món tenebrós a tots els nivells:
Intel.lectual, cultural, social i polític. Era la política de l´ordeno y mando , que fotia a la presó a
qui no estava d´acord. Política de “mut i callosa”. Per sa casa passaven sovint,
més del que ell hagués desitjat, els futurs “mandamassos” a empapussar-se de
les seues opinions, ja que pel seu prestigi ben guanyat era com el “Patriarca”
del País.
Era excessivament, crec,
respetuós amb els discrepants. Rara vegada eixia de la seua boca alguna
“codolà” dialèctica dirigida a l´imbècil o estúpid, intransigent, quan el tenia
al davant de manera impertinent. Habitualment el que el caracteritzava era més
bé la discreció, un comportament
“socialment correcte” amb l´interlocutor per molt que li semblès que el que deia eren
banalitats. La raó, les raons, eren la seua arma contra l´adversari. Però
l´estupidesa el podia (“quan un estúpid
parla l´aire queda contaminat”).
Com a pacient era modèl.lic i molt considerat. Sufrit.
Mai recorde que hagués pronunciat queixa al meu quefer per no haver-li encertat
la medicació per aliviar les molèsties. Em cridava només quan considerava que
no hi havia més remei, quan comprobava que auto-medicant-se no aconseguia
pegar-li en terreta al seu problema de salut. Jo li renyia, amablement, i li
demanava que la pròxima vegada m´avisara a l´inici dels simtomes. Però era
debades. Li molestva molt molestar. Li aconsellava mesures preventives per
mantenir una millor salud, i m´ho agraïa amb somriure displicent, però, se
n´oblidava, per raons de feïna, carácter i soledad, ben socint.
El 79 fou un any de gran
satisfacció per al Fuster. I
d´optimisme. Estava content, com a suecà i amic, perquè en les primers Eleccions Municipals de la Democràcia , desprès de
40 anys de Dictadura, el seu metge i amic, candidat pel PCPV , jo, havia estat
elegit Alcalde del seu poble. (Vostè a
quivota? – li preguntaran – Tot Cristo ho sap: al meu metge).
Vingué Moret a Sueca en el 80,
des de Cuba, per primera vegada des de que s´exilà al final de la Guerra Civilla República , i lluitar contra els rebels i traidors
feixistes. Es conegueren personalment. Dinarem a l´Estany de Cullera amb
Fuster, Moret i la seua muller Délia ( també hi eren Joseph Franco, Ricardo
Andreu, Pepe Forquet, Julian Parrell, Tere i jo). Moret ens acompanyà ( junt a
Ricardo Andre, Forquet, Enrique Ballester “el llavoriste”) a la última gran manifestació del 25 d´Abril,
celebrada aquell any a Alacant, compartint tribuna amb el Fuster a la plaça de
bous on acabava la manifestació.
Per aquells dies, Abril/Maig, del
80, l´Ajuntament entrà en una crisi política, tenint que abandonar la Corporació , per
expulsió del PCE, sis dels set regidors que havia obtés el PCPV en les
eleccions municipals de l´any anterior ( Antonio Soler, Vicent Ferri, Ricardo
Andreu, Joseph Forquet, Teresa Bosch i jo mateix, Jaume Lloret). La crisi era
un preludi del que anava a passar al
País Valencià i al mateix Estat Espanyol. Fuster quedà una mica decencissat de
veure com durant la “transició” es produïen renúncies personals i claudicacions
polítiques que que mai no podia haver-se
imaginat. A mesura que passava el temps
i hom veia el camí polític que s´havia mamprès, amb pactes i renúncies per part
de les forces progressistes i d´esquerra,
l´esperança dipositada en elles s´anava debilitant perquè contribuien a
mantenir en el poder l´Aparell de l´Estat franquista en conte de continuar
lluitant per instaurar una democràcia avançada
on el poder passés a mans de les classes
populars i reconeguent l´Autonomia plena
a les distintes nacionalitats històriques d´Espanya, i la possible federació
lliure i voluntària entre algunes d´elles – per exemple: la dels Països Catalans
Posteriorment, allà pel 86,
l´Universitat, desprès d´un temps d´insubstancial polèmica més bé pròpia d´un País analfabet i sectari
que demostrava com el poder mediàtic – al carrer i a les Institucions
polítiques – continuava en mans de la dreta,
l´anomenà Professor, encarregant-li la càtedra de Filologia Catalana.
Els feixistes el consideraven
tant “perillós” , com a persona i
pensador, que no dubtaren en intentar assassinar-lo a través de dos atemptats-bomba
que li colocaren a la porta de sa casa: el primer el 1978 i el segon, més greu,
el 1981. I una vegada mort, allà pel 96,
un onze de Setembre, encara no satisfets perquè sabien que continuava
guanyant-los la batalla, profanaren la
seua tomba.
L´abril del 92, mesos abans del
seu traspàs, es commemorarà el 30 aniversari de la publicació de Nosaltres. Dinarem en Motilla, a vora
mar, a El Catapí. L´Enric fou convidat. Tenia 14 anys. Papà – recorde que me va dir—trobe el Fuster molt desmillorat¿oi que no
es troba bé?. No havien passat dos mesos, era migdia d´un 21 de juny, quan
l´Associació de Veíns – de la que era soci – es preparava per anar a celebrar,
dinant al Catapí , el fi d´exercici ,
Palàcios telefonà a casa des de ca Fuster: Jaume,
vine ràpid, Fuster m´ha dit que t´avise, ha passat molt mala nit i no es troba
gens bé. En arribar em saludà amb dues paraules, em semblà com si estigués
esperant-me. I de sobte, sense donar temps a més, ens deixà.
Havia faltat el pensador, l´ntel.lectual,
l´escriptor, l´assagista, el guia, el mestre, l´amic, més gran i més influent del
País Valencià i, sense por a exagerar massa , diria que també de l´Estat
Espanyol, al llarg del segle XX, que creà , des de Sueca, el seu pòble (“…entre
residir en Barcelona o en Sueca, prefiero Sueca…porque és mi pueblo”) , una
obra extraordinaria i vital iniciant el camí perque els valencians anaren
despertant de la “ permanent somnolència digestiva” en que la mantenien des
dels seus origes una classe valenciana localment dominant però alhora
subalterna front el centralisme de Madrid. Per això, quan algú em pregunta qué és ser fusterià no dubte en
contestar-li és la meua manera de ser
valencià.
Jaume Lloret
