Per Fuster, una estona amb els nanos de cinquè de Primària de les Escoles Carasquer.

     -- 

     

       Gràcies Eva i Xel.lo. Moltíssimes gràcies per haver-me convidat a parlar als vostres alumnes de cinquè del Fuster que vaig conéixer. Gràcies.

      Hora i mitja, ahir , dia 16, des de les 15.30 fins a les 17 hores, que no oblidaré mai.

      Admirable el comportament i l'interès dels nanos. Em fregiren a preguntes. Per moments em vaig sentir acorralat : mèrit enorme de l'auditori.

Fuster li semblava a sa mare? A quina edat començà a escriure? Quin va ser el primer llibre que publicà? Quin caràcter tenia? Era orgullós?  amable? Li agradava fer vida social? Era un home elegant? Estimava els animalets? De què estava malalt? Feia cas al que li recomanaves ? Fumava molt? i per què ? Estava casat amb una dona ? Per què li posaren bombes? De qué parlaveu?  Fins a quina hora de la nit vos quedaveu xerrant en sa casa? Per què és important el llibre "Nosaltres els valencians"? etc.etc.
     No sé si hauré estat capaç que es feren idea de que era un veí més nostre, un home de carn i d'ossos, que també ell havia tingut una infancia, un xiquet com ells ho eren ara, que havia tingut una adolescència, la seua quadrilla d'amiguets i d'amics, s'havia fet home, que tenia xicotets defectes i grans virtuts, que era honest i digne, que estimava tant Sueca que ací va viure i ací va morir, en resum que fou tot un CRACK (utlitzant la terminologia de futbol) d'escriptor que ens ha fet obrir els ulls, ens ha tret de la foscor, ens ha ensenyat a ser tolerants, a amar la llibertat, i a entendre la necessitat que tenim com a valencians d' estimar el nostre poble, el nostre País i el deure de treballar per a que en un futur el nostre poble siga un poble madur, adult, responsable, un País dret i fet, com diguem habitualment: "un País com Déu mana".

      Gràcies nanos. Enhorabona a vosaltres i a les vostres professores. Vosaltres, no jo, foreu ahir, i espere que sempre, els protagonistes. Fuster m'haguera dit: "Cristo, tens poca barra xé, pelma!! ¿ i no t'han pegat una patà al cul i tant tirat d'allí només vore't? No saps que els xiquets, a eixa edat el que volen es divertir-se, jugar, parlar de les seues coses, pegar-li puntellons a la pilota, etc. i no que vages allí a pegar-los un passó amb romanços  i menys agafant-me a mi d'excusa"?  I jo li contestaria: Ho sent Joan, però ja no te remei: el que està fet ja està fet.
     Un bes a tots. Gràcies, gràcies, moltes gràcies i enhorabona. Vosaltres, nanos, i les vostres mestres si que sou un vertader CRACK. "Chapeau" !!.