Quo vadis Sueca ?

Quo vadis, Sueca ?

El 15 de Juny de l'any passat escrivia al meu bloc l'article Quo vadis, Sueca ? on analitzava el resultat de les Eleccions Municipals i els pactes postelectorals a Sueca, i pel que ha passat als dos últims plens d'enguany crec que l'article cobra interès pel que he cregut oportú transcriure les conclusions a que arribava aleshores:

...Si no recorde malamente, durant les tres últimes Legislatures , el partit que més recolzament popular ha tingut no ha presidit la Corporació per haver-se pactat entre altres candidaturas de menor nombre de regidors equips de govern, deixant en l´oposició a la minoria-majoritària . Els pactes postelectorals  han resultat de vegades  difícils d´entendre perquè semblaven més obeïr a la voluntat  “d´impossiblitar l´accès al govern a  l´”altre/s” que a plantejaments d´eficàcia i afinitat ideològica dels “pactistes”. Actituts , o acords, que “ací” es consideraven correctes, més enllà de la “ratlla del terme” no quallaven per considerar-los “contra-natura” política i ideológicamente. Tot donava, i dona, peu a la interpretació que els pactes es recolzen més en motivacions, criteris i interessos personals, que en donar satisfacció a l'electorat i en la voluntad de solucionar els problemes reals de la societat suecana. I s´entra en una dinàmica que fa pensar en la “mercaderia” del vot.

En l´actual Corporació, s`ha constituït novament un “tripartit” de Govern, però aquest té unes peculiaritats que no han tingut els equips  (“bi” o “tripartit”)  que ens han governat anteriorment  des de l'inici de la Democràcia. I ho subratllaré:

                       

                        1.- Per primera vegada Presideix la Corporació un Alcalde del tripartit ,  cap de llista de la candidatura (GISPS)  amb menor recolzament electoralque  ( 2 regidors de 21 : no arriba al 10% del nombre total de concejals que hi ha a l´Ajuntament).

                        2.- Fis ara, a l´oposició havien quedat almenys tres grups, política i ideológicamente distanciats, que entre ells tenien entre 8 i 10 concejals, i resultava poc probable unificar criteris front a l´equip de govern, mentre que actualmente només hi ha un únic partit a l´oposició, el PP, fregant la majoria absoluta (10 concejals : la majoria està en 11), i que a més a més ha estat el partit que major recolzament electoral li ha donat l´electorat suecà, pel que cal la possiblitat d´exercir una oposició ferma i eficaç i no es d'extranyar que tard o d'hora es produeixca una moció de censura.

                        3.- Cap dels grups polítics del “tripartit” tenen poder  al Parlament Autonòmic, amb els problemas de gestió que això pot comportar, agreujats si e PSOE es rellevat del Govern Centra una vegada realitzades les Eleccions Generals que al més tardar es convocaran el proper mes de Març del 2012, i  potser  s´avancen  a la tardor d´enguany (2011)

           

                        4.- Des de l´òptica de l´esquerra, des d´on situe la meua anàlisi, no hi hauria que oblidar d´on procedéix política i ideològicamente l´actual Alcalde. Si no vaig errat fou membre d´AP, posteriorment afiliat al PP. Encara que  actualment estiga fora  del Partit cal recordar que  en la seua candidatura hi figuraven també ex-membres del PP, algún d´ells  havia actuat com portantveu a la Corporació de Sueca. Per aquesta procedència politica i ideològica no seria res d'extrany que , tard o d´hora, apraregueren contradiccions insalvables entre els grups i membres de l´equip de govern i esclatara el pacte o s´entrebancara la gestió municipal.

I una  última reflexió:  

                Ningú  qüestiona la legitimitat del “tripartit” perquè la Llei Electoral ho empara. És veritat. Però la mateixa LLei no impedeix deixar que siga la candidatura o Partit  amb més recolzament electoral qui s´encarregue de formar i presidir el  Govern Municipal. Tan lícit és una opció com l´altra. Quan el “tripartit” justifica la seua decissió afirmant que el que han pactat  representa la voluntat popular , hem de manifestar què potser  sí o potser no tinguen raó. Perquè ¿ de veritat creguem què cas d´haver tingut els electors suecans l possibilitat  d´elegir directament l´Alcalde s'hagués triat la persona que ha triat el “tripartit”? ¿ De veritat creguem que si haguessen pogut triar  si volien pactes o no, i si els volien, haguessin votat pel que tenim? Ens atorguem la interpretació de quina és  la seua voluntat però sense cap prova objectiva de que hem respectat la voluntat popular.  L´únic cert i incontrovertible  és el  resultat directe de les Eleccions . El que el Poble ha pogut triar, amb l´actual LLei Electoral, són exclussivament candidatures, amb pèls i senyals de persones  i ideologies  politiques , sabent que només qui encapçala la llista és candidat a Alcalde i han donat el suport que han donat a cadascuna de les llistes. Res més. La resta és subjectivisme, per no dir “oportunisme”.

          El ben cert és que l´esquerra , per açò o per allò, cada vegada és més testimonial. Els pactes postelectorals i els equips de Govern que han coformat, quelcom de responsabilitat hauran tingut en la pèrdua progressiva de representativitat municipal per part de l'esquerra des del 79 fins ara perquè "en cada bugada hm perdut un llençolet".

           No seria d'extranyar que novament estiguessem davant d'altra legislatura perduda.

           El temps dirà.

j.lloret s.

Sueca Ix al Carrer, Àgora indignada, Recital de Poesia poetes pel 15 M -- homenatge no institucional a Joan Fuster--

                                                      Saló d'Actes de la Casa de la Cultura (Sueca)
                                                      12.7. 12

    Presentació.

    Deia Joan Fuster en uns dels seus aforismes: "Pense que la poesia que pertoca fer al nostre temps hauria de ser una poesia informada per la ira o el sarcasme. O per la ira simplement, perquè, en últim terme, el sarcasme no és sinó una ira atenuada per la desidia".

     Bona vesprada:
   
     En nom del col.lectiu de Sueca Ix al Carrer voldria manifestar el nostre agraïment a Javier Gm, Eddie (j.Bermúdez), Pedro Verdejo, Jesús GE, i Vicent Camps, per la seua desinteressada participació des del punt de vista crematístic -- cosa insòlita per als temps d'absència de valors que patim -- però participació "interessada" de manera absoluta per  fer-nos partícips del seu compromís amb l'exigència de llibertat per a l'home, a tots els nivells, lluitant, des de la paraula i el gest , contra els "dimonis", contra tots els dimonis, que l'oprimeixen, cultural i materialment, perquè entenen què l'única "salvació" possible es troba en la consciència solidària i el pensament crític sense manipulacions ni barrots que l'empresonen per part de qualsevol "academicisme", siga aquest de caire intel.lectual o material. I porten el seu combat sense oblidar què, com deia aquell a qui molts ja consideraven "demodée" o mort "no és la consciència qui determina el ser social sinó aquest qui determina la consciència", i també què "la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant".

     Ens trobem davant -- per a escoltat i gaudir del gest i la paraula -- d'uns poetes compromesos, agraïts i fidels a unes editorials que arriscaren i arrisquen per la seua inovadora poesia. Poetes amb una llarga, uns, i no tant llarga altres, trajectòria damunt dels escenaris. Poetes que difonen i utilitzen la poesia amb un nou discurs gens habitual als apassionats de la poesia tradicional, clàssica, però sense rebutjar-la perquè són conscients què hom no pot, ni deu, renúnciar als propis origes, siguen de poesia o siguen de "classe".

    La poesia que anem a escoltar d'ací no res, ací a la Casa de la Culura de Sueca, néix i es desenvolupa des de la discòrdia, creant  poesia sonora, fonètica i experimental, utlitzant el metalenguatge i la ruptura -- no hi trobareu "transició caludicant" -- de base. Però tota aquesta poesia està pensada per a ésser declamada de tal manera que "enganxe" al, i amb, el públic que escolta, des de distintes, i noves, vessants com ara la ironia, el sarcasme, la crítica social, la denúncia, etc. Però, el que preten, fonamentalment, és transmetre plaer als oïts mitjançant la paraula poètica experimental que sona amb veu distinta, no sols al recitar-la sinó amb la lectura íntima, personal, respecte a la poesia tradicional, però, com hem apuntat abans, sense oposar-se frontalment ni rebutjar els valors intrínsics de la clàssica perquè entenen que la poesia naix de les entranyes del poble i ha de tornar al poble però amb la paraula compromesa i justa, i per això aposten per dir i expressar les coses senzilles i humanes, les de cada dia, de manera senzilla i sense renunciar a la qualitat literària, com ens ensenyà l'enorme poeta "nacional" Vicent Andrés Estellés de qui anem a escoltar alguns poemes en la veu del poeta i declamador Vicent Camps que intervendrà tancant el recital
   Gràcies, doncs, de nou a tots els poetes que hi paricipen a l'acte i que ens deleitaràn, i gràcies --¿com no? -- a vosaltres, amics que assistiu al recital perquè -- n'estic segur -- passareu una estona inoblidable.

   Bona vesprada a tots, gràcies per haver-me escoltat.
   Tornant als aforismes de Fuster : "Tots els versos estan ja fets, parlem de poesia". Amb el vostre permís jo matisaria: "Tots els versos estan ja fets, escoltem poesia".
    Comença l'acte.









































































































































   
      

Homenatge a Joan Fuster. Discurs de Jaume Lloret en la presentació a Sueca de “Nosaltres els fusterians” . Sueca, 21 de Juny, 20 anys de la desaparició del Fuster, 60 de la publicació del “Nosaltres els valencians”

Homenatge a Joan Fuster.

                                           “El nostre Manifest”

          Amics fusterians, coneguts ex-fusterians, – no seré jo qui desvetlle “quina 

mosca els ha picat” per convertir-se en “ex” – i públic curiós que encara no heu 

perdut  la virginitat política, i pertant l'esperança, abans que res: moltes gràcies

 per haver vingut a escoltar i participar en aquest acte, necessari i oportú, de 

reivindicació de la persona i l'obra de l'intel.lectual valencià dels Països

Catalans més agut, lúcid, àcid, antidogmàtic i honest que, per xamba genètica o 

no, visquè entre nosaltres – apassionadament, encara que ell, de manera irònica, 

“aforismaria” que ho feu de la mateixa manera que va morir: sense ganes – des 

del primer fins a l'últim terç del segle XX.

           I gràcies, especialment , als amics que conformeu el col.lecitu “Nosaltres 

els fusterians” per haver dipositat en mi la vostra confiança atorgant-me l'honor 

de presentar , ací a Sueca, aquest acte d' homenatge a Joan Fuster i de 

compromís amb els plantejaments “històrico-polítics” , que el nostre homenot 

ens “regalà” , relacionats amb el present i futur del País Valencià.

          Cada dia que passa es fa més evident què, com ell afirmava, el País 

Valencià “serà d'esquerres o no serà” i que els Països Catalans es salvaran tots 

plegats o tots plegats s'enfonsaran – ens enfonsaran – , i no cal que ens vinguen 

amb “monsergues” de denominació perquè ningú, encara, ha estat capaç de 

resoldre la “qüestió de noms” amb un altre més apropiat i útil.

           Permeteu-me, amics, citar i comentar algunes reflexions fusterianes que

 podeu trobar a la col.lecció d'assajos “Punts de meditació – dubtes sobre la 

transició”--

            A l'assaig La dificultad de ser polític escrivia el Fuster:

Jo no sóc un “politic” nat. Ja m'ho deia el senyor Pla, de Palafrugell: “Vosté menja poc i és antipàtic; no podrà ser un bon polític.”. Menge poc i sóc antipàtic: d'acord. Però quan els “polítics” mengen molt i són simpàtics, algú paga el comte. El “poble”.

El “poble” en general, i el seu “poble” en particular, és el que realment 

preocupava el nostre païsà :

            “No tinc altra autoritat que aquesta: la d'haver-me apassionat fins a l'obsessió per la vida i el destí del meu poble.”

      ens dirà a la introducció del “Nosaltres els valencians”, on unes línees abans 

, feia el següent comentari:

           “la veritat – els fets constatables i explícits –, un cop delatada, esdevé consciència, i una consciència desperta sempre revertirà en acció o, si més no, en remordiment. Per dir-ho abusant de la terminologia d'un il.lustre barbut: “explicar” serà una invitació a “transformar”. Es “transformar” el que ens interessa.

           Apareix, doncs, ja en la seua introducció al “Nosaltres” la referència a 

“l'il.lustre barbut”.

           No cal, crec, especificar, ara i ací, a quin barbut es referia perquè no tinc 

cap dubte que vosaltres que m'scolteu ben bé que ho haureu endevinat. La seua 

reflexió em motivà aquest comentari:

          Rellegint el "Nosaltres" a l'ombra d'una olivera, aïllat de " la voz de su amo"-- premsa/ràdio/telenoticies/:espanyoles/catalanes-- em ratifique en la meua opinió què Fuster no hagués pogut parir una obra tant singular, encertada, impactant , i perdurable , sense haver ingerit i digerit prèviament una bona dosi d'"El Manifest" i haver-se apuntat al col.lectiu d'adictes al Materialisme Històric”

          Identifique l'objectiu del “Nosaltres els valencians”, pel que fa referència 

al conjunt del País Valencià, amb el d' “EL Manifest” respecte a l'alliberament 

dels “oprimits” , i per això m'he atrevit a qualificar “El nosaltres” com “El nostre

 manifest”. I en donaré unes justificacions tretes de la lectura d'alguns dels 

assajos del llibre ja esmentat “Punts de Meditació”.

              A l'assaig Politica valenciana el Fuster escriu:

            “Perquè ¿ el PSOE és “esquerra”? ¿Ho és el PC?...Jo em pense a mi mateix com un “lliberal”, i me'ls trobe a la meua dreta. No vull entrar en la qüestió teòrica. Un lliberal avui ha de ser marxista. I resulta que el senyor González té por de Marx, i el senyor Carrillo té por de Lenin. Son burros”

               En un altre , Reflexions fora de temps, comenta:

             “He tornat a llegir, una mica a l'atzar, uns quants papers de Karl Marx i alguna cosa – ja més triada – de l'escolàstica marxista. Ho he fet per motius que no és del cas explicar, i, he de confessar-ho, amb una certa angúnia. La circumspecció, o potser aprensió, amb què quasi tothom avui es mira l'obra del fundador del “socialisme científic”, em fa realment pena, i més encara quan l'observe en gent que, per militància politica i social, hauria de dedicar-li almenys la fidelitat que solen acordar a un “clàssic”....I això que jo no sóc, ni ho he estat mai, un marxista de comunió diària. Ni tan sols un marxià, si val el matís...Els “dogmàtics” de fa uns quants anys se'ns han convertit en...Bé: ni ells mateixos ho saben” .

              Arrel d'aquest comentari fusterià jo m'atreviria a afegir:

              Els dogmàtics fusterians de fa uns quants anys se'ns han convertit en...Bé : però ells i nosaltres sí que ho sabem en què !!”

              A les pàgines d'Ara m'agradaria escriure, podem llegir:

            “El problema és ¿què és una nació?¿Només la “consciència de nació”? Una “classe, ¿és només una “consciència de classe”?. Jo no diré que sí ni que no. No sóc especialista en la matèria. Si el proletariat dels EEUU, pose per cas, no té “consciencia de classe” (i no en té) ¿per això deixa de ser “proletariat”? Ës clar que jo sóc una mica tossut en les meues lectures, i pense encara en el “Manifest”. El “Manifest”és un paper gloriosament perfecte...”

              Aquestes reflexions del nostre intel.lectual, i moltes més que en podriem

 trobar i analitzar, ens adverteixen què la “renúncia” al marxisme, al Manifest 

en concret, aboca les “esquerres” a la desorientació, al desgavell, i deixa 

absoluta i definitivament en mans de la dreta l'hegemonia politico-econòmica. 

De la mateixa manera , el rebuig o renúncia al “Nostre manifest”, al

fusterianisme, als arguments i propostes del “Nosaltres els valencians” ensorra 

de manera definitiva la possiblitat de construcció del País Valencià i de retruc la 

dels Països Catalans, perquè deixa el nostre futur com a poble també en mans

 de la dreta.

               Per si ens queda algún dubte a L'anècdota d'enguany” escrivia:

                "Felipe González ha deixat de ser marxista, i ja no entén res. Quan el PSOE ha abandonat la noció i la praxi de la “lluita de classes”¿quina diferència presenta enfront d'UCD? Són tots iguals.

               Aleshores cal preguntar-nos : si s'abandona el fusterianisme ¿què ens 

queda sinó el “regionalismo bien entendido” ? Perquè , es vulga o no, per molt 

que ho disfressen els "ex" i els "anti" acabaran mostrant les vergonyes perquè 

 “la mona aunque se vista de seda mona se queda”.

               Finalment, i en açò acabe, en la nota inicial que apareix al Diari 

fusterià , datat l'any 1957, Divendres, 22 Febrer, Sueca. Fuster ens recorda, en 

francés, el que l'Ignazio Silone li digué un bon dia al Palmiro Togliatti:

               Tradueixc: “La lluita final, li he dit al Togliatti, serà entre els comunistes i els ex.comunistes”

               Pel que respecta al País Valencià, i més en concret als Països Catalans, 

a la marxa que anem, podriem acceptar, parodiant Silone, que la lluita final serà entre “fusterians” i “ex-fusterians”.

               Quan tots els mals d'aquest País li'ls estaven carregant al Fuster , al 

que donaven definitivament per equivocat i obsolet, mort, la crisi politco-

econòmica actual, junt al desencís de la “Transició” i el “chupa-chup” o “pirulí” 

de democràcia (paraules del Fuster) que ens han venut, ha fet reviscolar els seus

 arguments i la seua exemplar actitud insubornable. Estem en condicions 

d'assegurar què , avui, el pensament fusterià està ben vigent i té més 

força que mai perque de fet, al igual que , “ells”, s'havien afanyat a desterrar 

definitivament el marxisme mentre es treien de la màniga allò de la fi de la 

història  (i ara el marxisme torna novament a impregnar decissivament la 

societat),  s'havia posat també punt i final al pensament fusterià sense cap 

alternativa històricament raonable i raonada. Per tot això el seu pensament, el 

fusterià, ha tornat progressivament  amb força  ja imparable perque cada dia 

que passa en som més qui estem convençuts que les seus tesis obrin l'únic camí 

possible perque pugam reeixir com a poble construïnt un País Valencià lliure i 

socialista que per necessitat s'ha de realitzar dintre del marc polític dels Països

Catalans.

Moltes gràcies, i bona nit. Tenen la paraula...

                                                                          jaume lloret

Una altra lectura sobre les eleccions andaluses.

          És habitual que, després d'unes Eleccions, cap candidatura es considere derrotada: qui ha pujat en nombre d'escons perquè ha pujat ,i qui n'ha perdut perquè pensava que anava a perdre'n més encara.

          D'entrada, doncs, els anàlisi polítics inmediats post-electorals solen donar la impressió a l'electorat com si a tots “els hagués tocat la sort de loto”: tots estan la mar de contents i satisfets. La reïteració dels arguments, políticament interessada , publicada en els mitjans de comunicació preten impedir que l'electorat tinga criteri propi i accepte d'entrada la “trampa” analítica.

          Però com que “la procesò sol anar per dins” , qüestió a banda són les conclusions a que arriben les executives, a porta tancada, després de la tensa discusió autocrítica sobre els resultats i de les que procuraran, zelosament, que no se n'assabenten els ciutadans.

         En el fons, públicament i per “oportuinitat política”, el que interessa els Partits és convèncer el propi electorat que l'únic perdedor ha estat l'adversari.

Però, més enllà de l'opinió partidista i d'oportunitat política s'imposa l'anàlisi de: 1.- la fredor dels números; 2.- comparar resultats de les Eleccions anteriors i l'actual; i 3.- circunstàncies específiques que envolten tota campanya electoral.

Respecte a les Eleccions andaluses del 25 de març cal dir:

1.- Sobre la fredor dels números:

El PP obté 50 escons.

El PSOE n'obté 47

IU n'aconsegueix 12

Hem d'acceptar al PP com a guanyador d'aquestes eleccions, haja o no arribat a la majoria absoluta.

2.- Comparar resultats entre les Eleccions del 2008 i les d'ara, 2012.

PSOE tenia 56 escons i ara n'obté 47: en perd 9

PP en tenia 47 i ara en té 50: en guanya 3.

IU de 6 passa a 12: ha doblat els resultats.

Hem d'acceptar doncs, i no calen matisos, que hi ha un únic perdedor: PSOE

I hem de reconéixer ademés que la summa d'escons obtesos entre PSOE i IU en el 2008 suposa ( 62 ) tres escons menys que en el 2012 ( 59 ). Se n'han perdut 3. Això son faves contades.

3.- Circumstàcies actuals:

         No hem de perdre de vista què ja havien passat quatre mesos de les Eleccions Generals aconseguint el PP majoria absoluta, que Rajoy ja s'havia arrancat part de la carasseta i descobert les seues vertaderes intencions iniciant importants retalls socials i , damunt, la convocatòria d'una Vaga General per a quatre dies desprès de realitzades les Eleccions Andaluses. Malgrat això no sols l'electorat li dona la majoria al PP sinó que l'amplia; i per eixes mateixes circumstàncies, a les que cal afegir el descrèdit del govern andalús del PSOE, amplia significativament el recolzament a IU – però del tot insuficient –, i tot a costa de la davallada del partit fins aleshores governant Andalusia.

         És cert que el PP s'ha quedat a 5 escons de la majoria absoluta: això no ho negarà ningú.

         Però també és cert què n'ha guanyat i és qui més n'ha obtés.

         Si desprès de 4 mesos d'un Govern nacional de dreta-dreta, d'haver acordat i aplicat retalls socials i laborals bèsties fins a l'extrem d'obligar els Sindicats a convocar , ja en campanya electoral, una Vaga General per al “dia de desprès”, encara considerem “perdedor” al PP andalús per no haver-hi arribat a la majoria absoluta és que ací, “els nostres”, políticament, “no veuen tres dalt d'un burro”·

Des del meu punt de vista, resultats en mà i donades les circumstàncies, ha estat un triomf del PP que, evidentment, tenim que lamentar però que cal reconéixer si volem avançar. El desgast del PP en quatre mesos, els que van d'unes Eleccions (generals) a altres (andaluses) ha estat insignificant. La “recuperació” del PSOE pura fantasia i el recolzament a IU – el més significatiu de tots – totalment insuficient per poder aplicar polítiques realment d'esquerra. I més encara: ha posat a IU entre l'espasa i la paret, com vulgarment es diu, perquè s'ha eixit políticament de “guatemala” per a caure en “guatapeor” i ara li demanaran, uns i altres, que siga aquesta força política qui “traga les castanyes del foc”.

Els resultats de les andaluses venen a confirmar el que fa temps venim proposant: és necessari, possible i urgent, la creació d'un Front social i politic d'esquerres que plante cara a les politiques de dreta si de veritat volem aconseguir un canvi real de rumb econòmic, polític i democràtic.

                                                                             Jaume Lloret i Solves

         A Corbera, Pasqua de Resurrecció,de l'any 20 de la mort de Fuster i 50 de la publicació del  Nosaltres els Valencians.

Dignes i ben justificades excepcions apart: ni tocant-los la butxaca !!

     Desprès de conéixer els index de participació , en la vaga del dia 29 , d'alguns dels estaments “qualificats”, segons la nomenclatura utilitzada per l'amic Josep Franco al seu article “Moviments” publicat el 2.3.12 a http://www.linformatiu.com/opinio/detalle/articulo/moviments , em ve a la memòria el comentari que aleshores li vaig escriure i al que, ara, no dubtaria en afegir-hi: “ni tocant-los la butxaca”.

Transcric el comentari:

Doncs jo no ho tinc tant clar i tanmateix t'he continuat llegint. La majoria d'eixos "proletaris quailificats" d'Europa , almenys els de la "nostra cantornada" -- Espanyola o Valenciana -- , només han començat a moure's quan els han "tocat la butxaca". Si en trobessis més de "quatre gats" d'eixos que anomenes "proletaris qualificats" -- supose t'estàs referint a mestres, capellans, metges, advocats, enginyers, historiadors, escriptors, etc. és a dir gent "d'estudis? -- que combreguen amb el materialisme històric, que tinguen orige i consciència de classe, que reconeguen l'existència de la lluita de classes com motor de canvi de la Història i d'alliberament progressiu de l'esclavitud dels treballadors, que's moguen per tenir consciència ideològica marxista de classe, que's caracteritzen per un comportament, i moviment, de solidaritat amb els "proletaris no qualificats" , que rebutgen el sistema capitaliste , i que treballen per fer-ne possible un altre distint que no permetesca l'explotació de l'home per l'home i siga respectuós amb la naturalesa, t'agraïria m'informares. El mal és què, els "proletaris qualificats" amb consciència de classe i solidaritat amb les "classes subalternes", en són tan pocs que no "alcen un gat pel rabo". I així ens llueix el pèl. No sempre, diria que quasi mai, sol coincidir el desig amb la realitat.

Jaume Lloret i Solves

Corbera 30.3.12

Jo també hi aniré.

¡A la huelga compañero! no vayas a trabajar.
Deja quieta la herramienta es la hora de luchar:                                               
A la huelga diez,
a la huelga cien,
a la huelga,madre
yo voy también.   
                                      

      Jo també hi aniré. Hi aniré, no sols per considerar-me afectat pels retalls que contempla aquesta "reforma contra-laboral" bèstia aprovada pel Govern del PP, -- sense oblidar la part de responsabilitat de l'anterior Govern del PSOE, perquè fou el mateix  Zapatero qui exercí de "pirotècnic" i començà a botar-li foc a la metxa de la mascletà antisocial i antiobrera,-- sinó, com clamava la cançó, per solidaritat -- Lenny Escudero la cantava esplèndidament amb una fonètica castellana  "libertàriament" afrancessada, que't posava la carn de gallina, però ara ¿qui se'n recorda? -- i perque la vaga és l'arma pacífica més eficaç de que disposen els oprimits per anar alliberant-se, progressivament, "de les cadenes" -- paraula, malhauradament, "demodée "--, a que'ls tenen enmanillats la classe dominant i opressora des que començà la Història.Des de l'Antiguitat, caracteritzada pel sistema econòmic basat en l'explotació de l'esclau,  fins a l'actual sistema capitalista, la Història de la Humanitat -- i qui ho dubte, o se n'haja oblidat, només té que fullejar, o rellegir, "el  Manifest" -- és la història de la lluita de classes.
          Hi aniré a la vaga, colze amb colze amb els "maltractats", per defensar el que ens volen furtar: drets i llibertad, perque els retalls econòmics i socials són, no ho oblidem, per a les classes populars,"retalls" de llibertat. En un sistema on Déu és el "mercat" no cal tenir massa cervell per reconéixer que  "la llibertad és directament proporcional a la renda per càpita".
     Hi aniré a la vaga, doncs, a lluitar per la defensa de la llibertad, a impedir que ens furten els pocs drets que les classes populars hem adqurit fins ara, perquè han estat el fruït de deixar-se molts dels nostres la pell pel camí.
    Hi aniré a la vaga també a contraatacar. Per la defensa i el contraatac perque no volem perdre la batalla. Defensa i contraatac contra la injusticia dels poderosos, i aniré a lluitar sota la bandera de la solidaritat dels social i econòmicament dèbils, perquè és d'on brolla la força necessària per vèncer.
    Hi aniré a la vaga a impedir que ens "despullen", a combatre la insaciable fera capitalista, que ni té pietat ni la coneeix. Els diners són l'únic Déu que veneren (" Diners fan bregues e remors, e vituperis e honors, e fan cantar predicadors: beati quorum...Diners fan vui al món lo joc, e fan honor a molt badoc; a qui diu "no" fan-li dir "hoc". Vejats miracle.". De l'Elogi dels diners, d'Anselm Turmeda).
    Hi aniré a lluitar contra el domini que tenen sobre els mitjans d'informació que ens manipulen: perque ens voldrien dòcils i correligionaris.
    Hi aniré a la vaga perquè és necessària i rendible social i econòmicament, perquè és justa i perquè és honesta. I, sobretot, per dignitat.
    Hi aniré a la vaga perque, si a "ells", no els agrada, els fa nosa, els fa por, per a mi és un dret irrenunciable i un honor. Que no els agrada ho constata l'oposició feroç i la manipulació desvergonyida amb que el poder econòmic i polític intenta, subrepticiament, desacreditar-la o demonitzar-la. Saben que la paralització de l'activitat econòmica que comporta l'èxit de la vaga contribueix a crear consciència social, i solidaritat de classe. L'experiència històrica  ens demostra que mai una vaga no ha estat "in-útil", "in-eficaç",i "in-necessària. És per això que'l poder, la classe econòmico-politica hegemònica, no s'atura en utilitzar tots els mitjans al seu abast per  crear confusió, desmoralització i calúmnies, per tal d'aconseguir revocar-la o fer-la fracassar.
    Hi aniré a la vaga perquè de nosaltres, exclussivament de nosaltres, depén que tinga o no èxit. De l'èxit o del fracàs , dependrà que el Govern del PP retire o no  la infame "Reforma contra-laboral" que ens vol aplicar per tenir-nos esclavitzats permanentment als "mercats".  
        Hi, finalment, hi aniré a la vaga perquè "poc de bò podem obtenir si deixem en mans d'altres el treure-nos les castanyes del foc". Parodiant els nostres clàssics : "L'alliberament de l'"oprimit" ha d'ésser obra d'ell mateix"
    I desconfieu dels que passen el temps "cercant-li tres peus al gat". Volen "esmunyir-se" i no saben com tranquilitzar la seua mala consciència.
                                                                                                            
                                                                                                     J.Lloret S.

 A Corbera, 23 de Març, 2012.

Canvi "necessari i possible" per al 2015 ?

       Fa ben poc el col.lectiu o plataforma "Valencians pel canvi"  feren públic el Manifest " canvi necessari i possible per al 2015" on ens demanen que, fins que arribe eixa data, anem obrint pas a la constitució d'un front de forces polítiques i moviments socials progressistes capaç de guanyar les properes eleccions i treure-nos de damunt la llossa del PP.
      La corrupció polítca, el desmantetllament dels serveis públics (Sanitat, Ensenyament, Serveis Socials, etc) , el retall en drets laborals, el estar carregant el pes de la crisi econòmica sobre les espatlles dels treballadors, la contracció progressiva de les llibertats i la democràcia cada vegada menys representativa, etc. són, com expliquen, motius més que suficients per a comprometre's a  treballar si es  vol que qualle la proposta. Ara bé, tot i estar d'acord , en sóc una mica escèptic sobre l'estratègia i també sobre els resultats cas d'aconseguir els objectius.
     M'explicaré:  Ës una obvietat que el canvi és necessari. I també crec que és  possible . No cal dir que jo m'hi apunte, com pense que ho farà qualsevol veí amb inquietud social i política  que tinga dos dits de cervell. Però, el meu recel es fonamenta en que no és la primera vegada que, politics i partits teòricament ben distints, ens han convocat a les urnes en nom del "canvi". I tant  d'uns com d´ altres,una vegada s'han fet amb el Govern, els resultats no  han pogut ser més decebedors.Per això impressiona descobrir, encara, tants "predicadors" del canvi de Govern i tant pocs del canvi de Sistema.
      Permeteu-me, doncs, amics que convoqueu al "canvi necessari i possible", una certa dosi d'esceptcisme.
       Sí, sí, ja ho sé, per a que el canvi siga possible, direu, cal que "sigam molts" els qui s'hi apuntem, cal fer pinya i aglutinar tots els progressistes (gent d'esquerra i gent que no: així interprete jo la "colla" progressita, ¿o no ? ). Perquè quan s'empra el terme progressiste i no el d'esquerra és perquè  , conscientment o no, en l'agrupament, coalició, front, o com vulgam dir-li, qui ho promou no  descarta la participació d'opcions de dreta, o almenys de centre , perquè   ¿què  i a quí representa el concepte  "progressiste"? Tots hem sentit parlar de "dreta progresssita", "centre-dreta", "centre", "centre-esquerra", "esquerra", etc. És progressiste el centre? Ho és el centre-dreta? Segurament, sí el centre-esquerra. El que no hi ha dubte és que el "progressime" és inherent a l'esquerra. A qualsevol esquerra.  ¿Com podriem acceptar com a esquerra un moviment social o polític  si no té un tarannà progressiste? Però, tot moviment social o polític pel fet de ser progressiste, ¿entra en  la categoria d'esquerres? En una plataforma, coalició o front electoral progressiste hi ha gent d'esquerra i "altres" que no ho són. Un "pacte" sempre serà possible si l'esquerra accepta un retall en els seus objectius polítics i de classe. Això vol dir renunciar a l'hegemonia del procès polític.         Caldrà,per arribar a l'acord pluripartidiste de tendència progressista, que l'esquerra renuncie a polítiques realment transformadores. Aleshores, quina esperança tindrem de que es produeixca un canvi sustancial,és a dir,  un canvi del Sistema ? Perquè, amics de "Valencians pel canvi",  sense qüestionar el Sistema, el més probable és què els resultats del  canvi que ens oferiu, ja copat el Govern,  , a la curta o a la llarga, siguen tant decebedors com els que ens han aportat els Partits  i pactes "progressistes" quan han estat en el Govern (siga a nivell de l'Estat, del País o del Municipi). ¿Per què no un Front dels moviments civics-socials i polítics d'esquerra?