Homenatge a Joan Fuster.
“El
nostre Manifest”
Amics fusterians, coneguts
ex-fusterians, – no seré jo qui desvetlle “quina
mosca els ha picat” per convertir-se en “ex”
– i públic curiós que encara no heu
perdut la virginitat
política, i pertant l'esperança, abans que res:
moltes gràcies
per haver vingut a escoltar i participar en aquest
acte, necessari i oportú, de
reivindicació
de la persona i l'obra de l'intel.lectual valencià dels Països
Catalans més agut, lúcid, àcid,
antidogmàtic i honest que, per xamba genètica o
no, visquè
entre nosaltres – apassionadament,
encara que ell, de manera irònica,
“aforismaria” que ho feu de
la mateixa manera que va morir: sense
ganes – des
del primer fins a
l'últim terç del
segle XX.
I gràcies, especialment , als amics
que conformeu el col.lecitu “Nosaltres
els fusterians” per haver dipositat en mi la vostra
confiança atorgant-me l'honor
de presentar , ací a Sueca, aquest acte d' homenatge a Joan Fuster i de
compromís amb els plantejaments “històrico-polítics” , que el nostre homenot
ens “regalà” ,
relacionats amb el present i futur del País Valencià.
Cada dia que passa es fa més evident
què, com ell afirmava, el País
Valencià “serà d'esquerres o no serà” i que els
Països Catalans es salvaran tots
plegats o tots plegats
s'enfonsaran – ens enfonsaran – , i no cal
que ens vinguen
amb “monsergues” de denominació perquè ningú, encara, ha estat capaç de
resoldre la “qüestió de noms” amb un altre més apropiat i
útil.
Permeteu-me, amics, citar i comentar
algunes reflexions fusterianes que
podeu trobar a la col.lecció d'assajos “Punts de
meditació – dubtes sobre la
transició”--
A l'assaig La dificultad de ser
polític escrivia el Fuster:
Jo no sóc un “politic” nat. Ja
m'ho deia el senyor Pla, de Palafrugell: “Vosté menja poc i és
antipàtic; no podrà ser un bon polític.”. Menge poc i sóc
antipàtic: d'acord. Però quan els “polítics” mengen molt i són
simpàtics, algú paga el comte. El “poble”.
El “poble” en general, i el seu
“poble” en particular, és el que realment
preocupava el nostre païsà :
“No tinc altra autoritat que
aquesta: la d'haver-me apassionat fins a l'obsessió per la vida i
el destí del meu poble.”
ens dirà a la introducció del
“Nosaltres els valencians”, on unes línees abans
, feia el següent comentari:
“la veritat – els fets
constatables i explícits –, un cop delatada, esdevé consciència,
i una consciència desperta sempre revertirà en acció o, si més
no, en remordiment. Per dir-ho abusant de la terminologia d'un
il.lustre barbut: “explicar” serà una invitació a
“transformar”. Es “transformar” el que ens interessa.
Apareix, doncs, ja en la seua
introducció al “Nosaltres” la referència a
“l'il.lustre
barbut”.
No cal, crec, especificar, ara i ací,
a quin barbut es referia perquè no tinc
cap dubte que vosaltres que m'scolteu ben bé que ho
haureu endevinat. La seua
reflexió em motivà aquest comentari:
Rellegint el "Nosaltres" a l'ombra d'una olivera, aïllat de " la voz de su amo"-- premsa/ràdio/telenoticies/:espanyoles/catalanes-- em ratifique en la meua opinió què Fuster no hagués pogut parir una obra tant singular, encertada, impactant , i perdurable , sense haver ingerit i digerit prèviament una bona dosi d'"El Manifest" i haver-se apuntat al col.lectiu d'adictes al Materialisme Històric”
Identifique
l'objectiu del “Nosaltres els valencians”, pel que fa referència
al conjunt del País Valencià, amb el
d' “EL Manifest” respecte a l'alliberament
dels “oprimits” ,
i per això m'he atrevit a
qualificar “El nosaltres” com “El nostre
manifest”. I
en donaré unes justificacions tretes de la
lectura d'alguns dels
assajos del llibre ja esmentat “Punts de
Meditació”.
A l'assaig
Politica valenciana el Fuster escriu:
“Perquè ¿ el PSOE és
“esquerra”? ¿Ho és el PC?...Jo em pense a mi mateix com un
“lliberal”, i me'ls trobe a la meua dreta. No vull entrar en la
qüestió teòrica. Un lliberal avui ha de ser marxista. I resulta
que el senyor González té por de Marx, i el senyor Carrillo té por
de Lenin. Son burros”
En un
altre , Reflexions fora de temps, comenta:
“He tornat a llegir, una mica a
l'atzar, uns quants papers de Karl Marx i alguna cosa – ja més
triada – de l'escolàstica marxista. Ho he fet per motius que no és
del cas explicar, i, he de confessar-ho, amb una certa angúnia. La
circumspecció, o potser aprensió, amb què quasi tothom avui es
mira l'obra del fundador del “socialisme científic”, em fa
realment pena, i més encara quan l'observe en gent que, per
militància politica i social, hauria de
dedicar-li almenys la fidelitat que solen acordar a un “clàssic”....I
això que jo no sóc, ni ho he estat mai, un
marxista de comunió diària. Ni tan sols un marxià, si val
el matís...Els “dogmàtics” de fa uns quants anys se'ns han
convertit en...Bé: ni ells mateixos ho saben” .
Arrel
d'aquest comentari fusterià jo m'atreviria a afegir:
Els dogmàtics fusterians de fa
uns quants anys se'ns han convertit en...Bé : però ells i nosaltres
sí que ho sabem en què !!”
A les
pàgines d'Ara m'agradaria escriure,
podem llegir:
“El
problema és ¿què és una nació?¿Només la “consciència de
nació”? Una “classe, ¿és només una “consciència de
classe”?. Jo no diré que sí ni que no. No sóc especialista en la
matèria. Si el proletariat dels EEUU, pose per cas, no té
“consciencia de classe” (i no en té) ¿per això deixa de ser
“proletariat”? Ës clar que jo sóc una mica tossut en les meues
lectures, i pense encara en el
“Manifest”. El “Manifest”és un paper gloriosament
perfecte...”
Aquestes
reflexions del nostre
intel.lectual, i moltes més que en podriem
trobar i analitzar, ens adverteixen
què la “renúncia” al marxisme, al Manifest
en concret, aboca
les “esquerres” a la desorientació, al
desgavell, i deixa
absoluta i definitivament en mans de la dreta
l'hegemonia politico-econòmica.
De la mateixa manera , el rebuig o renúncia al “Nostre
manifest”, al
fusterianisme, als
arguments i propostes del “Nosaltres els valencians” ensorra
de
manera definitiva la
possiblitat de construcció del País Valencià i de retruc la
dels
Països Catalans, perquè deixa el nostre
futur com a poble també en mans
de la dreta.
Per
si ens queda algún dubte a L'anècdota d'enguany”
escrivia:
Aleshores
cal preguntar-nos : si s'abandona el fusterianisme
¿què ens
queda sinó el “regionalismo
bien entendido” ? Perquè , es vulga o no, per molt
que ho
disfressen els "ex" i els "anti" acabaran mostrant les vergonyes perquè
“la mona aunque se
vista de seda mona se queda”.
Finalment, i en
açò acabe, en la nota inicial que apareix al Diari
fusterià ,
datat l'any 1957, Divendres, 22
Febrer, Sueca. Fuster ens recorda, en
francés, el que l'Ignazio
Silone li digué un bon dia al Palmiro
Togliatti:
Tradueixc:
“La lluita final, li he dit al Togliatti, serà entre els
comunistes i els ex.comunistes”
Pel que respecta
al País Valencià, i més en concret als Països Catalans,
a la
marxa que anem, podriem acceptar, parodiant Silone, que la lluita final serà entre “fusterians” i
“ex-fusterians”.
Quan tots els mals
d'aquest País li'ls estaven carregant al Fuster , al
que donaven definitivament per
equivocat i obsolet, mort, la crisi politco-
econòmica actual, junt
al desencís de la “Transició”
i el “chupa-chup” o “pirulí”
de democràcia (paraules del
Fuster) que ens han venut, ha fet
reviscolar els seus
arguments i la seua exemplar actitud
insubornable. Estem en condicions
d'assegurar què , avui, el pensament fusterià està ben vigent i té
més
força que mai perque
de fet, al igual que , “ells”, s'havien afanyat a desterrar
definitivament el marxisme mentre
es treien de la màniga allò de la
fi de la
història (i
ara el marxisme torna novament a impregnar decissivament la
societat), s'havia posat també punt i final
al pensament fusterià sense cap
alternativa històricament raonable i raonada. Per tot això el seu
pensament, el
fusterià, ha tornat progressivament amb força ja imparable perque cada dia
que passa en som més qui estem convençuts que les seus tesis obrin l'únic camí
possible perque pugam reeixir
com a poble construïnt un País Valencià lliure i
socialista que per necessitat s'ha de realitzar
dintre del marc polític dels Països
Catalans.
Moltes
gràcies, i bona nit. Tenen la paraula...
jaume lloret
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada