de gener 27, 2012

Cap on va el 15 M ?



El Moviment dels Indignats, o 15 M -- data en que començà a tenir repercussió pública --, ens recorda l´històric i transcendental Maig del 68 que, encara que no pogué aconseguir gran part dels objectius que s´havien marcat els manifestants, forçà un canvi de rumb en la política de  “grandeur” semidictatorial i personalista del General de Gaulle  cap a una democràcia més representativa i socialment més justa. “Obligà” el poder   a desmuntar les estructures arcaiques de l´Ensenyament, sobretot les Universitàries, i a atorgar més i millors drets laborals i socials per als treballadors, i feu que la República “gaullista”, per evitar la revolució i reconduïr la revolta,  ampliés   l´”Estat de  Benestar Social” atenent al “més val perdre que més perdre” o  “que cal canviar el que siga per a que tot continue  igual”.
 Els partits politics de l´esquerra “oficial” , temerosos de que la protesta desencadenara conseqüències politiques “negatives” per als propis interessos de classe  , renunciaren a liderar el canvi estructural i ideològic exigit pel moviment universitari i recularen davant les pressions i promeses del gaullisme desautoritzant  la classe obrera que , des dels inicis, s´havia afegit a la protesta.
 L´esquerra “no oficial”, anarquistes, troskistes, maoistes, etc, és a dir, l´”extrema-esquerra”  --  tot i que contava amb el suport  actiu, personal, moral i polític d´intel.lectuals de prestigi, entre ells Jean Paul Sartre, el més significatiu, --no tingué  la força suficient ni  l´organització necessària i imprescindible per  evitar que el moviment fos “derrotat”.
El 15M, com també el Maig del 68, agafa els polítics amb  “el pas canviat”, que, sorpresos i impressionats per l´inesperada i exitosa convocatòria dels indignats, es troben  desorientats. La majoria encara no han entés el perquè de la protesta .
El 15 M manifesta la seua indignació protestant, al carrer i a les places, per la incompetència – i/o mala fé – del Govern i de la majoria dels polítics, perque veuen que en conte de construir una democràcia politico-econòmica-social realment representativa – no nos representan!! criden els manifestants --  justa i lliure, que resolga els problemas de les classes populars (obrers, camperols, universitaris, professionals, autònoms, xicotets i mitjans empresaris, etc), el que fan és sometre´s , recolzar i afavorir  descaradament  els interesos  dels “mercats”, del capital financer i especulatiu.
El 15M naix i es rebel.la contra la “insolència”, “hipocresia”, i “cinisme” dels polítics perquè permeten que, el cost de la crisi es carregue a les espatlles de les classes populars obligant-los a realitzar enormes sacrificis econòmics i socials, mentre alleugeren la càrrega als que han estat els vertaders i únics responsable: especuladors, financers, banquers, grans empresaris, és a dir “mercats i mercaders”.
El 15M s´oposa a l´actual sistema econòmic neoliberal  i als qui li estan donat suport  i se´n beneficien. Per fer patent  la seua irada protesta no dubten en mobilitzar-se al crit de  “no somos mercancía en manos de políticos y banqueros” i denuncien l´increment de l´atur, el retall de llibertats, la corrupció política, la democràcia escassament representativa, el sotmetiment del Govern i la majoria del Parlament  als designis dels mercats mitjançant l´aprovació de lleis beneficioses per al  capital especulatiu i financer, per a la Banca i les grans Empreses, rebaixant-los els impostos , i s´indignen davant del frau fiscal consentit i d´una política recaptatòria de l´Hizenda Pública inmoral, injusta i antisocial causa directa del dèficit públic de l´Estat.
Hipòcritament, el Govern, i el Partit que li dona suport, i altres que s´hi afegeixen al cor de l´”Europa dels mercats i mercaders”, fan culpable de la crisi econòmica, de l´increment de l´atur i del dèficit públic als drets laborals “excssius” , als salaris “elevats” , a les pensions, a les prestacions socials – Sanitat, Educació, Serveis Socials, etc – que prenen com a excusa per justificar l´atac als drets dels treballadors i per anar desmantellant l´Estat de Benestar Social , fent creure què no hi ha altre remei per controlar el dèficit i reactivar l´economia que  reduïr les despeses rebaixant salaris, congelar pensions, augmentar els impostos indirectes, retallar les prestacions socials, etc
El 15M es rebel.la contra la pretensió dels “poders econòmics”, i dels politics que li fan costat, de “demonitzar” el deute públic . Perque enten què per qualsevol Estat i Govern socialment progressiste és necessàri, i obligatori, mantenir un mínim de deute públic si vol aconseguir que els ciutatans gaudeixquen d´un nivell digne de Benestar Social (Sanitat, Ensenyament, Serveis Socials, Pensions, Transport, etc.). Tot el contrari del que pretenen els polítics i la política econòmica neoliberal que no deixen de repetir: “l´Estat de Benestar Social és el culpable del dèficit:desmuntem-lo!!, quan en realitat el que pretenen és que anem a “morir” al mercat, que caigam en el parany del serveis privats.
I contra això, contra eixe sistema, eixa societat , es revolta amb dignitat el 15M perquè amb aquest tipus de política saben que els rics cada dia són més rics mentre els pobres cada dia són més pobres.
Amb els mitjans de comunicació al seu abast, els ideòlegs del capitalisme arriben a convénçer-nos de la bondat del sistema i aconsegueixen que acceptem beatíficamente el desmantellament progressiu dels guanys socials obtinguts, amb grans sacrificis per part dels treballadors, des de la Revolució Industrial,  més significatius a partir de la segona dècada del segle XX gràcies al contrapés que exercia des dels seus inicis  , front al sistema capitalista, la  Revolució d´Octubre  i sobretot a partir  de la segona Guerra Mundial quan comença la “guerra freda” .
 Aquesta, en la pràctica, no era més que una cursa ideològica , científica, social,  armamentística i econòmica, entre dos blocs antagònics – el socialista, representat hegemónicamente per la URSS i el capitalista , defensat i dirigit pels EEUU – que  “obligava” als Governs dels Estats Occidentals  , davant l´exigència de les pròpies classes populars, a concedir i reconéixer-los drets laborals i socials progressivament més favorables . Era una manera de contrarrestar la influència i penetració de la ideologia comunista en la societat occidental, comparant el benestar social de que gaudien les classes populars d´una part i altra del “teló d´acer”.
No sols el  15M ha obligat els Partits polítics a mostrar les seus “vergonyes” – sobretot d´aquells que s´atorguen la representació de l´esquerra o de les classes populars – sinó també ha descobert les dels Sindicats més “representatius” dels treballadors com és el cas de CCOO i UGT. D´ahí el crit de “no nos representan”.
Enfonsat el Règim soviètic sorgit de la Revolució d´Octubre, destroçada l´URSS, i sense cap análisi pormenoritzat, coherent i objectiu de quines han estat les causes del fracàs, l´esquerra “occidental” – l´”euro-esquerra” --  ha renunciat no sols al socialisme sinó també a la “inocent, pacífica i pactista”  socialdemocràcia , instal.lant-se còmodament – “drogats” pel missatge neocapitaliste de la  fi de la història – en el sistema capitalista.
 L´efecte manipulador dels mitjans de comunicació  – dominats, des de la sombra pel poder econòmic—ha “domesticat” l´esquerra fins l´extrem de fer que s´avergonyeixca  i es culpabilitze dels “desgavells” de la Revolució d´Octubre i que oblide els extraordinaris avanços socials i culturals que experimentaren les classes populars del , i gràcies al,  règim soviètic i de retruc les que aconseguiren els treballadors del món occidental. S´ha arribat a l´extrem de demonitzar molt més l´esquerra socialista, però sobretot la comunista , que no pas el nazisme. I tot amb el silenci, còmpliç, consentit, de la pròpia esquerra.  L´indignitat s´ha convertit en norma.
            Com que el camí , purament anti-social, mamprés  fins ara per eixir de la crisi, només ha servit per aguditzar-la malgrat els progressius  retalls en drets laborals i en benestar social, no és d´extranyar que  el 15M s´escampe per tot arreu. Descoordinat i desorientat a l´inici, sense leaders ni experiència, sense saber ben bé quins objectius cal exigir i com aconseguir-los,  les forces es van retroalimentant i ampliant en el debat assembleari esperant que d´un moment a altre  apareguen els “intel.lectuals orgànics” que – sense perdre la característica assemblearia – dirigiran i orientaran  el 15M cap a alternatives reals  concretes i possibilistes.
            Però ¿quines són les alternatives? :
Partint de que el que hi ha no ens agrada: canviem-ho!! , l´ideal seria la “revolució”, la substitució radical de l´actual sistema econòmic-polític capitalista per altre socialista en que la gestió dels  mitjans de producció estigués en mans d´un Consell dirigent integrat per representants dels treballadors i del món  empresarial. Una part dels  beneficis caldria destinar-la a la inversió per ampliar i millorar els mitjans, altra a augmentar les prestacions socials col.lectives i una tercera distribuir-la proporcionalment entre tots els que participen en el procés productiu. La finalitat última seria crear una societat solidària, justa, lliure , dirigida políticament per una democràcia parlamentària ,social i econòmica,  que cerqués  l´utopia  “de cadascú segons el seu treball i a cadascú segons les seus necessitats”
           Però ¿ com arribar-hi? És eixe món possible ? Per a nosaltres, utòpics per naturalesa, sí que serà possible quan s´hi donen les següents condicions: 
1.- Crisi econòmico-política generalitzada , com l´actual que va escampant-se i , tard o d´hora, haurà afectat greument  a tot el món capitalista.
2.- Aparició de moviments, col.lectius, associacions, de pressió ,  qüestionant la crisi i oposant-se als sacrificis (econòmics, socials, familiars, etc)  que pateixen, injustament, les classes populars .
3.- Generalització, o globalització, i coordinació, dels moviments de protesta al distints països del món capitalista.
4.-  Aparició, des de , i entre, les bases, d´ « intel.lectuals orgànics » , que s´encarreguen de dirigir i orientar les masses per poder transformar una revolta en una vertadera revolució o canvi radical de sistema.
5.- Que l´ocupació de places i carrers, oficines, empreses, administracions, supermercats, siga, per massiva i constant, capaç de produïr l´absoluta paralització de la vida econòmica i institucional i colapsar el sistema convertint en inútil la  repressió per part de les forces encarregades de mantenir “l´ordre públic”.
6.- Que, previamente, s´haja constituït un Front social i polític d´Esquerres  que done suport i defensa a les protestes ciutadanes, col.labore, com un col.lectiu més, amb  els moviments assamblearis i reconega els seus leaders com a dirigents hegemònics aportant-los l´experiència  de l´avanguarda política imprescindible per aconseguir l´ensorrament definitiu del sistema capitalista  en crisi i  substituir-lo pel socialisme, ajudant a  crear les bases per a la seua implantació , desenvolupament i defendre´ls dels adversaris.
En marxa el moviment, cada vegada  més massiu i radical, alhora que es generalitza i aguditza la crisi, pas a pas les classes populars aniran adquirint consciència de la necessitat d´un canvi radical del sistema, de tal manera què, encara que l´objectiu final no s´aconseguís sempre s´hauria guanyat quelcom: aturar les retallades, que aquestes no fossin tan bèsties i tan antisocials i  antiobreres i que  el sacrifici per eixir de la crisi no el soportés exclussivament les classes populars. “Els mercats” i els “mercaders” tampoc haurien guanyat , per complet, la batalla. Almenys, si no haguéssim vençut el Capitalisme en la seua absoluta expressió , sí que, hauriem estat capaços de tallar-li les ales  a la seua branca més injusta i insolidària: el Neoliberalisme econòmic. I no dubtem que tardaria moltíssims anys en tornar a volar. 


En Corbera, per Sant Vicent de la Roda, de l´Any desgraciat pel Senyor…Rajoy, 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada