Acabe de rellegir el llibret de Andrés Sorel que publicà l´editorial Z en 1976 , "Miguel Hernandez, escritor y poeta de la revolución", i llegit el que publicà l´any passat la Editorial "páramo" ,Miguel Hernandez.La voz de la herida", del que són autors David Becerra i A.J.Antón Fernandez, i també "Miguel Hernandez. Cronicas de la Guerra Civil", que entregà el Público. Feia anys, encara estudiant, -- en el 67 els delegats de cultura de la Universitat de València organitzarem un homenatge al poeta i home en el 25 aniversari de la seua mort --, va caure a les meues mans la biografia escrita per Claude Couffon i publicada per Losada, i al llegir el llibre vaig entendre el significat de la paraula dignitat. Si algú encara no sap ben bé què significa, li aconselle de fullejar-lo perquè la vida, l´obra i la mort, del nostre poeta n´és una mostra fehacient. El centenari del naiximent de Miguel Hernandez, 2010, ha passat "sense pena ni glòria", em sembla. Quatre "cosetes" oficials per a "quedar bé" i pare vosté de contar. Rafa Reig,a Público, va escriure en la seua columneta habitual que hi havia interés per "desconectar" la poesia de l´oriolà de la seua militància política i del seu compromís cívic amb la defensa de la República i la seua actitud combativa al llarg de la Guerra Civil. Voler amagar l´adhesió comunista del poeta és voler, interessadament, donar una imatge desvirtuada de l´home i la seua obra. Això, i altres escrits puntuals de Reig posant el dit dins la nafra, desenmascarant hipocresies i manipulacions, motivaren que li retiraren la columna i forçaren la seua eixida del diari. Diari que s´havia guanyat la impressió de respecte a la llibertat d´opinió i de tò progressiste . Rafa tenia raó, i la censura -- d´un director "a sou" -- caigué sobre les seus espatlles, retirant-li primer la columna i forçant, a continuació, la seua eixida del diari. L´obra de l´Hernandez és indestriable de la seua personalitat; als seus inicis influenciat per l´ambient catòlic oriolà, sobretot pel seu amic Ramón Sijé , i desprès, instaurada la República i arribat a Madrid, pel seu compromís amb les esquerres, fonamentalment l´esquerra comunista. Pocs intel.lectuals han sabut compaginar com el nostre poeta la teoria amb la praxis. I crec que cap del grup del 27 mantingué un compromís tant coherent en paraules i fets. Fou un poeta-soldat, un poeta-guerrer, un poeta del, i en el, front, perquè ho considerava un deure i apostà , per això mateix, per la lluita en les trinxeres en conte de la "comoditat" de la lluita en la reraguarda. El fracàs de la ruptura -- no se si dir-ne fracàs perquè hi ha dubtes més que raonables que en algún moment hi hagués voluntat d´aconseguir-la -- i el "pasteleo.-farsa" de la reforma, ens han dut aquesta "democracia descafeinada" que poc ni gens s´esforça per recordar i rehabilitar aquells que defensaren la República i repudiar als qui desencadenaren la Guerra fratricida i foren , encara que només fos per això, responsables de totes les morts en batalla ,dels assassinats durant els anys bèlics i de la ignominosa repressió de la post-guerra. De morts s´alimentaren fins a última hora de l´agonitzant dictador. L´acceptació per l´esquerra del "pacte", de la "reforma" ,fou obra més pròpia de politics "desvergonyits, impacients i oportunistes", més propi de deixebles del "Guepard" de Lampedusa --"cal que quelcom canvie per a que tot quede igual" -- que de ideòlegs històrics de les classes populars. Una enganyifa vergonyosa i , cada vegada amb menys dubtes , de que fos també premeditada. El Fuster, aleshores, al pròleg que va escriure per a "El suecà" -- butlletí setmanal de l´Agrupació comunista de Sueca --, apuntava, irònicament, que tant Carrillo com Gonzalez, en el fons, el que pretenien acceptant la reforma no era altra cosa que presidir la processó del Corpus. I tal com ens han anat les coses, i ens estan anant, cada vegada estic més convençut que no anava massa errat. Encara falta molt de camí per recòrrer per a que Miguel Hernández siga reivindicat com a poeta del poble i reconegut pel mateix poble a qui dedicà amb tanta dignitat obra i vida.
Que l´any que ve, 2012, 70 anys desprès de la seua mort a la presó, tinga l´homenatge que es mereix. Tota l´esquerra en serem responsables si això no es produeix. N´estem obligats com a poble !!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada